Divuit anys de cava solidari

L’obra present d’Arranz-Bravo cristal·litza alguns dels valors artístics de la generació dels anys seixanta a Catalunya: la reivindicació del moment present, de la immanència existencial, d’una realitat viscuda de manera joiosa, irònica i crítica; una actitud que reaccionava contra la mirada espiritual i transcendent promoguda per l’informalisme hegemònic dels anys cinquanta i seixanta, i els dogmes i prohibicions de la dictadura. Això comporta dues actituds i temàtiques que retrobem a la pintura contemporània d’Arranz-Bravo: el cos humà i l’experiència joiosa del viure. Si el cos per Tàpies era un territori hermètic i obscur, per a Arranz-Bravo és un motor propulsor d’energia desbordant, que té com a centres de gravetat quatre centres anatòmics que pinta i repinta obsessivament: el cap, el cor, els ulls i les mans. El cor és la font d’on brolla l’experiència emocional de l’art. La mà, el braç executor. L’ull és el mesurador. I el cap, la reflexió analítica necessària per a dur a terme qualsevol acció artística.

Tot aquest substrat anatòmic és imprescindible per a centrar-se en la comunicació de la intensitat de vivències i instants vitals, la joia d’un ball, del plaer senzillament de viure o de riure’s del viure. No es tracta d’una mirada frívola a la vida. Arranz-Bravo és molt conscient de la seva naturalesa tràgica. Però no decau en el nihilisme. Positiva l’energia decrèpita cap a la vivència de la realitat que, viscuda amb intensitat en el present continu, pot resultar plaent, i fins i tot, joiosa. Són aquests moments encesos d’emotivitat que li interessa captar i immortalitzar en la seva pintura contemporània.

Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) és pintor, gravador, escultor i dibuixant català. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amb vint-i-cinc anys inicia la seva trajectòria a la galeria Gaspar, on hi exposarà amb regularitat fins a finals dels anys setanta. El 1968 inicia la col·laboració artística amb Rafael Bartolozzi, amb qui realitzarà obres i accions rellevants al seu temps, com els murals de la fàbrica Tipel de Parets (1969), l’exposició Mides Universals (Saló del Tinell, 1979) o la representació al pavelló Espanyol de la Biennal de Venècia (1980). Durant la dècada dels vuitanta, ja en solitari, es trasllada a Cadaqués, exposant amb regularitat a la galeria de Lanfranco Bombelli, i establint relació amb la comunitat artística internacional del poble, com Richard Hamilton, Dieter Roth o John Cage. El 1989 té lloc una gran exposició antològica al Palau Robert de Barcelona i al Paço Imperial de Rio de Janeiro (Brasil). A la dècada dels noranta, s’intal·la a Vallvidrera i inicia la seva relació professional amb la Galeria Franklin Bowles de Nova York i Sant Francisco, amb qui ha realitzat més d’una quinzena d’exposicions. A partir del 2010, té representació galerística també a la Xina i Rússia.

L'any 2009 neix la Fundació Arranz-Bravo, un espai d’art contemporani a L’Hospitalet que té el doble objectiu de difondre l’art del pintor Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) i promocionar la jove creació contemporània.